De vegades, quan somiem, estem més desperts que mai.

Ens trobem davant d’un gran camí obert a nosaltres. Moltes direccions diferents. Totes poc interessants.

En aquell mateix instant, però en segon pla, pots veure com tot el teu voltant es mou. Tot té vida. Fins i tot el mateix indicador.

Llavors dones les gràcies al qui va inventar el monòleg interior, ja que aquella escena abans viscuda et recorda a un dels qui anaven amb tu. Però no és ell, sino la seva ombra.

Te la quedes mirant i no t’ho creus. Acabes de fer una obra d’art. L’eïna: Els somnis.

De totes maneres,quan aprengui a interpretarels somnis ja us avisaré….encara sóc un nen.