No només de bits viu el blogger. També d’esqueixada, i d’escalivada, i d’amanida de maduixes amb salsa agridolça de mòdena; de gírgoles a la brasa, de patates al caliu i de parrillada de carn; i de gelat, i de vi amb gasosa. Aquest és el menú que espera als assistents a la Bloggeria 2.2, una trobada blocaire que vol reunir quants més internautes, millor. La Bloggeria, que tindrà lloc a Sant Pol de Mar (el Maresme), el diumenge 14 de maig, és un exemple de les cada vegada més habituals reunions presencials entre autors de weblogs, i una lliçó per a aquells que opinen que Internet, per principi, aïlla. I és que com ens explica en Salva Subarroca, “és com una cita a cegues però sense el nerviosisme d’i si no surt bé?”, perquè si no parles amb un, ja parlaràs amb un altre.
- De qui va ser la idea i com va sorgir?
La primera trobada (juliol de 2004) va sorgir arran d’un concert d’un blogger (watteria, ara ja offline). La gent es va engrescar i
en vam organitzar una altra coincidint amb un altre concert (01.09.04) i és la que comptem com a primera. El setembre següent en vam convocar una altra via blogs, pel 04.09.05, quan més o menys feia un any, i és la que vam anomenar 2.0 (els dos logos es poden veure a l’esquerra), on hi vam anar els de la primera més o menys i més gent -vam ser uns 20- a BCN.
Pel novembre se’n va fer una altra a Girona. Va ser la bloGi 1.0. Vam pensar fer-ne una altra i van dir que millor platgeta. En un principi es va anomenar b3.0 però vam decidir que seria més lògic deixar la 3.0 pel setembre que és quan farà anys de la primera, i si se’n fes una altra pel mig seria la 2.3
El tema és conèixer la gent i sortir una mica de darrera de la pantalla.
- Quin és el programa?
El programa sol ser el mateix sempre, dinar, un volt i una cerveseta (o cafè o el que sigui). No fem cap acte institucional ni res 
i així facilita que el fet de moure’s i canviar de lloc no et limiti a un grup de gent només. A més hi ha gent que ha de marxar d’hora o no pot venir a dinar i tenen com més opcions de participar. Tot i que aquest cop crec que ho fem tipus pica-pica i no arribarem a seure-seure com en un dinar típic. La b1.0 va ser sopar i concert.
- Hi ha molta gent apuntada? Què n’opinen?
Doncs normalment són unes 35 les que avisem… Però aquest cop ja en són 72, i confirmats, uns 20.
Hi ha de tot, hi ha gent que s’engresca de seguida, gent més tímida i que dubten si venir o no fins l’últim moment, i gent que no arriba mai a donar el primer pas, suposo que es troben a gust amb l’anonimat. De fet a la b2.0 va venir una dona que ens llegia i no sabem gran cosa més d’ella, no ens va dir ni el seu nom, però una mica la gràcia és saber com és l’altra persona després d’haver-la llegit un temps. Òbviament, amb tanta gent no els hauràs llegit a tots.
- Com ha estat la difusió de l’esdeveniment? Boca-orella?
La difusió es fa sempre igual. Proposem de fer de fer la bloggeria (vam triar aquest nom no sé perquè i així s’ha quedat) quan i on. Parlem amb un blogger d’allà on s’hagi de fer a veure que li sembla (d’aquesta, el Toni, que és de Sant Pol), quan diu que sí es fa un logo i es mira a veure que en diu la gent.
Muntem una pàgina i llavors la Clara fa un post (que és la que té més poder de convocatòria) i arran d’aquí un mailing. Amb un link al post original. S’ofereixen botons perquè la gent ho pugui lincar si vol, o que facin posts lincant l’original. I sí, funciona el boca-orella o dits-ulls Llavors la distribució de la feina sol anar així: Jo m’encarrego del disseny, la Clara de la recopilació de respostes, que me les passa i actualitzo la web, i cercar un lloc i tot se n’encarrega el blogger local. A Barcelona ho fem una mica entre tots, a Girona ho va mirar el Dani i a Sant Pol ho mira l’Antoni.
Aquest cop hi ha logo i botons, no hi ha web perquè s’ha donat prioritat a crear una base de dades per propers cops. La intenció és que en un futur els posts es limitin a anunciar la web de la quedada i tot quedi centralitzat i automatitzat allà.
- Com és això de veure-li la cara a la gent que només coneixes per posts?
Doncs fa gràcia. Al principi quedàvem en portar roba vermella, aquest cop no se n’ha dit res, i quan t’apropaves al lloc de quedada ja anaves esperant a veure què et trobaves. La situació és divertida i no sol ser massa difícil que la gent comenci a xerrar. No et sols sorprendre massa perquè molts ja han penjat fotos.
A vegades el cara a cara no funciona amb algú, i a vegades conéixer algú que ni tan sols has arribat a llegir mai et sorpren i xerres més que amb d’altres. Suposo que és com una cita a cegues però sense el nerviosisme d’i si no surt bé? perquè si no xerres amb un ho faràs amb un altre.
D’ençà la b1.0 vam començar a quedar molt sovint i els acabes integrant en la teva vida diària.
