Ha arribat l’estiu, les cues i els guiris.
Tambè s’apropen les llargues nits sense poder dormir de la calor, el nosequé que ens fa perdre la inspiració, i els gelats. (mmm gelat)
Aquest any ens torrarem. A la platja, és clar.
Vull posar-me tant vermell com una gamba. Beure cervesa fins a reventar. Posar-me sandalies amb mitjons,…
És clar, que sense vacances serà una mica difícil fer tot això.
És quan es fa fosc que penso en tu.
Quan passo fred sota els llençols que vàrem estrenar tu i jo. Acaronant les fotos eròtiques que queden al meu pensament i olorant aquella samarreta que em vàres regalar.
Sentint que algú aviat ocuparà el buit que em vas deixar al cor, vago pels carrers solitari. La ferida va cicatritzant a mesura que avançen els dies i s’acosta l’hivern. De vegades, però, recaic i torno a pensar amb ella sense pensar que tinc una vida per endavant i moltes persones a qui conèixer.
Ahir al tarder la vaig anar a veure bastant necessitat.
Volia que m’aconsellés però sobretot que em donés una bona dosi de calma. La visita va ser molt curta però bastant intensa, així com el remei. Em va donar una gran dosi que em va fer seguir endavant. La seva olori el seus sons, que la fan inconfundibles em van retornar, un altre cop, al passat. Aquell passat tant amorf que no va acabar de cuallar. Sense mirar les petjades que anava deixant li vaig dir adéu, fins una altra.
Això gairebé ho tenim, senyors!
El setembre ja arriba i carregat de coses fantàstiques per a tothom, espero. Durant l’agost, l’any passat em va passar igual, la gent no té gaire inspiració o no se que li passa però vol que passi molt ràpid. N’hi han que escriuen molt poc i d’altres que escriuen, però diuen lo merda que és aquest mes.
Setembre per a molts és al llum. S’acaben les feines d’estius, l’estress,…tot per tornar a la rutina de tardor-hivern que tant enyoravem. Passar els diumenges al sofà mirant una pel·li i tapat amb la manta. O, simplement, dormir bé al llit, sense calor ni res d’això…
A mi setembre al setembre m’esperen molts canvis. A principis, Dublín. Per dins em sento molt nerviós perquè mai he viatjat tant lluny, i menys sol. Allà, se que no estaré sol. Coneixeré gent nova i, si tinc sort, el méu anglès serà una mica menys patata que no pas el d’ara.
A part d’això, començo els estudis per a ser Tècnic en Administració de Sistemes Informàtics, a Figueres. Per acabar, em donaràn el meu piset!!
Serà un mes mogudet, tot sigui per recuperar el meu estat d’ànim que tant enyoro.
Ahir diumenge vaig fer una cosa que ara me’n penedeixo. Més que res, pel cansament. Vaig fer la meva primera cursa de montanya “seriosa”. 17 kms de fatiga i cansament que se’m vàren fer eterns. La cursa va ser a França i ens vàrem juntar uns quants del poble per anar-hi en pinya. No vàrem quedar malament, perquè el guanyador va ser un jonquerenc! 
Els altres vàren quedar tambè dels primers i jo, el 109è…de 300 persones! Això em situa a la mitja bona!!
El que més em va agradar, potser, van ser les vistes. Tot el Canigò i part dels Pirineus. Un autèntic luxe.
El pitjor, les putes pujades que no s’acabaven mai i la calor que fotia. Una dada curiosa és que enmig d’aquell vellmig bosc hi havien uns xalets increïbles amb piscina habitats per holandesos. La veritat que em vàren donar ganes de parar de còrrer i fotre’m a la piscina tinant-mi de bomba!!
Ah! Ja tinc Adsl!!
Cada dia n’estic més segur que ser català ha sigut unes de les coses en que he tingut més sort a la meva vida. La veritat és que s’hi està molt bé a Catalunya. Suposo que per això molts guiris vénen cap aquí. Platjes i menjars envejables arreu del món, i una cultura bastant superior a aquells éssers que ens anomenen “catalanes”.
Així com Euskal Herria, volem ser independents. No pararem fins que ho aconseguirem, poc a poc. Serà per això que a qualsevol lloc d’allà els catalans son benvinguts, i viceversa.
Les catalanes estàn boníssimes, i els catalans tambè. Podem dir puta 200 vegades de manera diferent, apart d’un diccionari de renecs* i insults totalment en català. (Recordeu que el demani per Sant Jordi).
El pà amb tomàquet ja és internacional!
Per acabar, nomès dir que aquest post és fruït de l’avorriment i de la poca inspiració que hi ha en aquests dies tant horribles d’agost. Estic desitjant que arribi el Setembre per poder afrontar nous reptes!!!
*modificat
Hi ha nits que son màgiques. Inoblidàbles. Suggerents.
Conèixes algú especial i parleu de les vostres vides i us adoneu de que no sou gaire diferents. Penses en el futur, però de manera diferent, per no caure de nou en la desgràcia en que ja estàs sotmès. Potser és deu mil vegades millor de qui et vas enamorar i et va costar tant deixar enrera. Potser. Intentes pensar que si.
Trucades perdudes fan que et costi dormir quan has de matinar per tornar a la rutina. Una rutina que va siguent diferent des que us vàreu conèixer, aquella nit d’agost.
Abans d’ahir l’UBS va publicar un estudi sobre les principals ciutats del món, econòmicament parlant. Oslo es sitúa a la ciutat més cara, seguida de Londres i Copenhaguen. Dublín a la vuitana posició i Barcelona i Madrid a la 28ena i 31ena respectivament. És a dir, els preus han pujat respecte l’any passat.
El tema dels sous a Espanya s’ha mantingut més o menys igual, o sigui que ha augmentat la calitat de vida però nosaltres cobrem igual. Copenhaguen, Oslo i Zurich són les ciutats on els sous són millors. Barcelona cau a la posició 27 i Madrid a la 30.
El més curiós de tot aquest estudi és el darrer gràfic. Comparen totes les ciutats amb el temps que hauries de treballar en cadascuna d’elles per poder pagar-te un Big Mac. La ciutat on menys has de treballar és Tokyo, on nomès has de treballar 10 minuts. Excloent els impostos, es clar. A Barcelona has de treballar 28 minuts mentrestant que a Madrid nomès 19.
Segurament ja deveu haver vist a les notícies que a l’Alt Empordà, i durant els cinc darrers dies, s’han cremat unes dues mil hectàrees. Quina merda!
No pot ser. Repeteixo. No pot ser que hi hagi gent que encara tiri burilles mentre condueixi. Ni tan sols s’ha de pensar; és un acte irracional que el nostre cos ja hauria d’evitar. L’incendi que ahir va passar a Capmany i va cremar 400 hectàrees, tot tallant els accessos principals (AP7 i Ctra.Nacional) es va formar al costat d’una de les quantes cases de putes que hi han per aquí.
Em refereixo que això va ser, m’imagino, algú que deuria anar a pixar per allà als voltants i m’entres se l’espolsava deuria llançar la cigarreta. Em fa vergonya pensar això, però no hi ha més remei.
Currant, a la gasolinera no hi havia ni Déu. Ens varem passar cinc hores de les vuit, mirant-nos les cares l’uns als altres desitjant que el foc no anès més enllà i parès la tramuntana. Diuen, els meteoròlegs, que la tramuntana encara durarà una mica més i si continuem així, a foc per dia, s’acabarà el poc paisatge verd que queda.
Avui, crec, que n’hi ha hagut un altre a Palau de Santa Eulàlia. Per sort, a aquestes hores està controlat.
Curiosament, mentres ahir mirava la pel·lícula que porta el mateix nom, me n’adonava que Woody Allen no és tan extravagant com m’havia semblat en altres pel·lis.
Diu que la vida depèn més de la sort abans que del talent. Posa per exemple un partit de tennis, on la pilota toca la xarxa. Pot passar a l’altra banda i guanyes el partit, o tornar enrere i perdre’l. Crec que te raó, i qualsevol amb una mica de sort pot acabar fent allò que vol. És ella qui decideix si ho acabes fent, o no. La sort et pot exculpar d’allò que has fet, culpant a una altra persona i pot fer que una persona que va començar de zero es codegi amb la jet set.
No explicaré res més de la pel·li, i esperaré a que la mireu per comentar alguna cosa.
Quan vaig decidir fer un viatge de vacances tenia claríssim que volia anar a Dublín. No perquè sigui la ciutat més cara d’Europa, sinó perquè allò és la casa de la Guinness. Molta gent a qui els hi deixo tastar diuen que és massa agre pel seu gust, però jo la trobo bastant bona!! Potser al principi si, costa d’entrar. Però desprès d’un parell de pintes la cosa ja està resolta.
A part de la Guinness, vaig decidir que Eire era una destinació perfecte per desconectar de les ultimes rallades que tinc al cap. Hi vaig sol, si. Em consola que molts catalans estàn allà i vius, així que li vaig ir a ma mare que no es preocupès, que allà no em menjarien. Els paisatges rocosos i les excursions és la meva altra raó. Vull intentar aprofitar al màxim per visitar Dublín, però no deixar de banda les precioses ciutats com Galway, encara que hauré de buscar un medi de transport.
Encara em queda un mes per la sortida i estic molt nerviós!! Ara per ara, vaig entrenant bebent ja que em consta que allà en beuen molta i no vull que em tombin fàcilment!
Powered by WordPress | Blue Weed by Blog Oh! Blog | Entries (RSS) and Comments (RSS).