Fins ara, companys

El millor de tenir un blog, és la gent amb la que pots arribar a compartir molt més que una afició en comú. Són tots aquells petits instants que sents com si ells formessin part de la teva vida.
És ara, quan més greu et sap separar-te d’ells. Separar el que ha sigut en aquests gairebé dos anys el nexe d’unió entre tu i ells és molt difícil. Però la vida segueix. Seguirem patint, doncs.
No estic en el millor moment de la meva vida, ho reconec. Tampoc tinc tot el temps que voldria per dedicar-li al blog. És per això que faig un parèntesis indeterminat. Necessito reflexionar i tornar a inspirar-me. Necessito tornar a l’estat apoteòsic i celestial en que em sentia fa uns mesos. No sóc jo i no visc el que realment magradaria viure.

Voldria fugir, enamorarme de nou i, llavors, aturar el temps. perdoneu-me per no ser perfecte.

sense fronteres

A la vida no hi ha res segur. Ni tan sols la teva pròpia existència.
Hi han línies que no es poden creuar perquè algú superior a tu ho ha ordenat. N’hi ha d’altres que si.

Per sort, hi ha gent llesta que pensa que tot això són vejenades i incompleix les regles. És que, senyors!, a la vida s’ha d’anar amb la cara per davant i assumir totes les conseqüències.
És la nostra vida i hauriem de ser nosaltres qui decidim què fer amb ella. Hem de ser ambiciosos però pacients. Encara que anem fins l’aigua al coll. Som joves, però conscients de moltes coses.

Donar un pas endavant o no, no ha de suposar cap problema. Això si, ningú ho farà per tu.