El millor de tenir un blog, és la gent amb la que pots arribar a compartir molt més que una afició en comú. Són tots aquells petits instants que sents com si ells formessin part de la teva vida.
És ara, quan més greu et sap separar-te d’ells. Separar el que ha sigut en aquests gairebé dos anys el nexe d’unió entre tu i ells és molt difícil. Però la vida segueix. Seguirem patint, doncs.
No estic en el millor moment de la meva vida, ho reconec. Tampoc tinc tot el temps que voldria per dedicar-li al blog. És per això que faig un parèntesis indeterminat. Necessito reflexionar i tornar a inspirar-me. Necessito tornar a l’estat apoteòsic i celestial en que em sentia fa uns mesos. No sóc jo i no visc el que realment magradaria viure.

Voldria fugir, enamorarme de nou i, llavors, aturar el temps. perdoneu-me per no ser perfecte.