viatjant amb èxtasi

Quan pot durar l’èxtasi?
Segons d’oportunitat sensorial que et fan gaudir i volar a un ritme musical realment extraordinari. Voles fins al més enllà i tornes envoltat d’una extranya seda que et fa pessigolles per tota l’esquena. Llavors obres els ulls i no veus res. Blanc aquí i allà … espera. Hi ha algú. Descobreixes que aquella persona et vol dir alguna cosa però no l’entens. La beses i sembla que ara si que l’entens.

Us n’aneu al lavabo a acabar d’intercanviar paraules i altres estupefacients sexuals. Sortiu del lavabo intercanviant-vos una mirada còmplice pero sense significat. Tornes a la pista de ball amb ganes de menjar-te el mon.

De sobte la música s’atura. Les llums s’apaguen i caus en un pou sense fons. Un, dos, tres segons d’angoixa que et porten a una altra sala blanca. Allà t’examinen el cos nu. No t’hi troben res més que una cosa que no saben que és.
De sobte t’endollen a una màquina que et fa veure borròs i et diuen que no hi ha remei.
Felicitats, t’acabes de guanyar un viatge amb tots els gastos pagats per el més enllà.

l’home del temps

Ja feia temps que hauria d’haver escrit aquest post. Darrerament he estat fixant-me en els homes del temps de la televisió en general.
N’hi ha de totes classes. Començant pel d’A3, que sembla que vagi fumat. És una barreja de “festival de l’humor” i les noticiari ja que el tio, faci fred o calor, no para de riure a lo falso. Un altre és el de la primera, que aquest l’havien d’haver jubilat a finals del segle passat, o abans. A tv3, hi ha més surtit. El de la “perilla” que sempre que surt plou, el Mauri , la dona del temps (que té un blog fan) i, el meu favorit, el Dani Ramírez. Si, si, es diu de nom i cognoms com jo!!
Ah…i el Tomàs Molina, que desde que vaig veure per la tele que cantava el” Super-Supermaaan”, no me’l trec del cap.

Des d’aquí vull reclamar més temps pels homes del temps de totes les cadenes. No val “vomitar” tota la feina feta abans en 5 minuts. Els pobres es queden sense alé quan arriben al final. O sinó que s’ajuntin tots i facin un late-show…

El gran partit

Poc em pensava que el millor partit començès d’aquesta manera. La veritat, crec que ningú es pensès que sería així. En menys de 30 minuts 4 gols. Totes les estadístiques per terra i els de “la sexta” desbordats.

El tiburón Puyol, l’”sweet” Iniesta, el decodificador Deco, i Humprhey Bogart (Xavi) enmig del Tiki-Taka i dels duets amb Julio Salinas. Un autèntic espectacle totalment a part del futbol.

Ara, si ets del Barça mira-ho sense veu escoltant al Puyal, perquè són més madridistes que els d’antena 3 i fan mal d’orelles.

play me hard, baby

I poder imaginar-me que em duus amb tu al paradís de colors. Allí on res es impossible, on tothom diu el que es veritat.
Aquest lloc que apareix tant als meus somnis. Tu ja hi vius desde fa temps. Jo m’he quedat enrere i ara he de buscar-me un altre copilot perquè m’hi pugui dur.
Taronja, groc,….blanc. Envoltat per tu. Pel teu perfum. Aquella olor inolvidable en que tots dos volàvem fa temps.
I saber que trobaré algú. Et trobaré a tu. Per tornar al camí que em porta fins el roig. El roig del foc, de la passió. Per tornar a recobrar alguna cosa més que la carnalitat humana.
Saber que podré compartir amb tu tant com tu vulguis compartir amb mi. Apostar mútuament els nostres cossos en una partida d’strip-póker, per desprès desfer-nos en la obscuritat profunda que provoquen els llums d’algun lloc públic.

Fes-me patir encara més….

22!

Bé, algun dia havia d’arribar aquest dia. Sento que cada vegada passa més el ràpid el temps. Avui, en faig 22.

Alguns pensareu que sóc encara molt jove, que encara em queda molt per viure. D’altres que “ostres, ja en tens 22!?” . Normal, suposo. El que no és normal és que ja estigui hipotecat fins als quaranta - cinc i vagi sobrevivint treballant de vàries cosetes.
L’any passat vaig desitjar que la vida m’anés millor del que m’havia anat. He fet un gran pas amb el tema del pis, però he deixat enrere moltes coses. Així que a nivell emocional em sento igual. Aquest any no demanaré gran cosa. Viatjar una miqueta més i acabar-me de retrobar amb algú que em torni a donar l’esperança que necessito per tirar endavant.

Salut i peles, que passen els anys!