Bé, algun dia havia d’arribar aquest dia. Sento que cada vegada passa més el ràpid el temps. Avui, en faig 22.

Alguns pensareu que sóc encara molt jove, que encara em queda molt per viure. D’altres que “ostres, ja en tens 22!?” . Normal, suposo. El que no és normal és que ja estigui hipotecat fins als quaranta - cinc i vagi sobrevivint treballant de vàries cosetes.
L’any passat vaig desitjar que la vida m’anés millor del que m’havia anat. He fet un gran pas amb el tema del pis, però he deixat enrere moltes coses. Així que a nivell emocional em sento igual. Aquest any no demanaré gran cosa. Viatjar una miqueta més i acabar-me de retrobar amb algú que em torni a donar l’esperança que necessito per tirar endavant.

Salut i peles, que passen els anys!