Girona, temps de flors

Girona m’agrada tot l’any, peò sobretot durant la setmana de les flors.
La ciutat et convida a gaudir dels seus colors més intensos i a descobrir els seus secrets més amagats. La inspiració torna aquests dies vestida de verd, de groc i vermell. Nomès aquells que la sabem veure som capaços de trobar aquells racons tan fotogègics que fan que una fotografia sigui visible del dret i de l’inrevès.
L’atapeïment de la ciutat no provoca res. Girona està a tope, fins i tot als murals més petits i als llocs més inaccessibles. Jo, faig la meva ruta el que realment busco: perfils diferents. Aquella visió que la fa particular.
Evidentment, trobes la gent que sempre fa la típica foto de zoom. Però jo penso que no nomès aquí està la originalitat de la fotografia, sinó en la prespectiva. No totes les fotos fetes amb zoom son bones…

Arribats a aquest punt, vull compartir un tros de la meva visió del que ha sigut, per mi, la setmana de les flors 2007.
(Clicka a sobre de les fotos per veure-les més grans)

El meu món

Em dic Daniel i aquesta és la meva història:

Darrerament no paro per aquest món. Viatjo per una autopista sense límits de velocitat i no se m’acaba la benzina. Des que vaig començar la nova feina visc gràcies als cafès i a les barreges de Supradin, pastilles pel mal de cap i Valerianes. A més, he d’anar amb ulleres gairebé tot el dia perquè sinó el cap m’explota.

Senzillament, sembla que estigui corrent la marató de la meva vida. I no ho dic metafòricament. A la feina no paro d’anar d’un lloc a l’altre….i això ja m’agrada, però en dosis justes.

Bossanova

Quan somnio, de vegades no se que dic ni que penso. Seguir endavant sense mirar enrere s’ha convertit en una necessitat darrerament. Fa un parell de dies que se’m remou l’estómac pensant en tot allò que m’ha passat en el darrer any. Ha estat un any bastant dur i, quan pensava que tot estava superat, algú m’ha fet la gran pregunta. Llavors he dubtat i mirant-li als ulls li he dit que no és preocupès.

Ara, tot és diferent. He canviat de somni. Ara ja no sóc el protagonista. La incertesa entra a escena disfressada, fent enganyar a tothom. Potser li dono masses voltes; per això estic marejat de que em maregin. La resposta a totes aquelles preguntes és si: tothom ha de seguir endavant i , malgrat que no me’n penedeixo de res, no m’agrada mirar enrere sinó endavant. Necessito algú positiu al meu costat, sobretot això. Que no em faci mirar enrera si no és més que necessari.

Vull aprendre a escoltar bossanova i aconseguir analitzar la melodia tó a tó i saber en tot moment què m’està dient. Així que serè pacient i, quan n’hagi après, tornaré i us ho explicaré.