Quan somnio, de vegades no se que dic ni que penso. Seguir endavant sense mirar enrere s’ha convertit en una necessitat darrerament. Fa un parell de dies que se’m remou l’estómac pensant en tot allò que m’ha passat en el darrer any. Ha estat un any bastant dur i, quan pensava que tot estava superat, algú m’ha fet la gran pregunta. Llavors he dubtat i mirant-li als ulls li he dit que no és preocupès.

Ara, tot és diferent. He canviat de somni. Ara ja no sóc el protagonista. La incertesa entra a escena disfressada, fent enganyar a tothom. Potser li dono masses voltes; per això estic marejat de que em maregin. La resposta a totes aquelles preguntes és si: tothom ha de seguir endavant i , malgrat que no me’n penedeixo de res, no m’agrada mirar enrere sinó endavant. Necessito algú positiu al meu costat, sobretot això. Que no em faci mirar enrera si no és més que necessari.

Vull aprendre a escoltar bossanova i aconseguir analitzar la melodia tó a tó i saber en tot moment què m’està dient. Així que serè pacient i, quan n’hagi après, tornaré i us ho explicaré.