Ja gairebé fa un any que tinc el pis.

Durant aquest temps he conseguit que quatre parets s’adaptin al meu ritme de vida i a les meves necessitats. Però el més difícil de haver fet aquest pas endavant, i crec que això és generalitzable per a tots aquells joves que decideixen llogar o comprar un habitatge pel seu propi pas, és assumir el pagament de els inacabables gastos.

El tópic d’arribar a final de mes es converteix en una realitat on ningú hi vol estar present. Aquells que vivim sols sen’s fa molt difícil intercar aquesta vida, amb la vida social. Ja que són molts gastos per un sou ridícul, comparat amb el d’altres països de la Unió Europea.

Les ajudes per a enfrontar tot això són minses, per no dic ridícules. I espera’t, que diuen que abans que acabi l’any tornaràn a pujar les hipoteques.

Jo nomès dic que si seguim així, poden passar moltes coses. Els que hem adquirit un habitatge vàrem pensar:” Si me’l compro ara, tal i com puja l’IRPF, d’aqui un temps el podré pagar sense problemes”. Però la llei de Murphy ja la teniem aqui.

Mai he entès la raó perquè els preus de tot pujen i pujen i els sous es mantenen en la franja de la misèria (tenint en compte el sou base. Tot el que fa que una nómina sigui bona normalment són extres) . Mai m’he interessat per la política, perquè penso que és un món ple d’interessos. Ja veieu que això cada vegada va sent pitjor…