Girona m’agrada tot l’any, peò sobretot durant la setmana de les flors.
La ciutat et convida a gaudir dels seus colors més intensos i a descobrir els seus secrets més amagats. La inspiració torna aquests dies vestida de verd, de groc i vermell. Nomès aquells que la sabem veure som capaços de trobar aquells racons tan fotogègics que fan que una fotografia sigui visible del dret i de l’inrevès.
L’atapeïment de la ciutat no provoca res. Girona està a tope, fins i tot als murals més petits i als llocs més inaccessibles. Jo, faig la meva ruta el que realment busco: perfils diferents. Aquella visió que la fa particular.
Evidentment, trobes la gent que sempre fa la típica foto de zoom. Però jo penso que no nomès aquí està la originalitat de la fotografia, sinó en la prespectiva. No totes les fotos fetes amb zoom son bones…
Arribats a aquest punt, vull compartir un tros de la meva visió del que ha sigut, per mi, la setmana de les flors 2007.
(Clicka a sobre de les fotos per veure-les més grans)
Darrerament no paro per aquest món. Viatjo per una autopista sense límits de velocitat i no se m’acaba la benzina. Des que vaig començar la nova feina visc gràcies als cafès i a les barreges de Supradin, pastilles pel mal de cap i Valerianes. A més, he d’anar amb ulleres gairebé tot el dia perquè sinó el cap m’explota.
Senzillament, sembla que estigui corrent la marató de la meva vida. I no ho dic metafòricament. A la feina no paro d’anar d’un lloc a l’altre….i això ja m’agrada, però en dosis justes.
Quan somnio, de vegades no se que dic ni que penso. Seguir endavant sense mirar enrere s’ha convertit en una necessitat darrerament. Fa un parell de dies que se’m remou l’estómac pensant en tot allò que m’ha passat en el darrer any. Ha estat un any bastant dur i, quan pensava que tot estava superat, algú m’ha fet la gran pregunta. Llavors he dubtat i mirant-li als ulls li he dit que no és preocupès.
Ara, tot és diferent. He canviat de somni. Ara ja no sóc el protagonista. La incertesa entra a escena disfressada, fent enganyar a tothom. Potser li dono masses voltes; per això estic marejat de que em maregin. La resposta a totes aquelles preguntes és si: tothom ha de seguir endavant i , malgrat que no me’n penedeixo de res, no m’agrada mirar enrere sinó endavant. Necessito algú positiu al meu costat, sobretot això. Que no em faci mirar enrera si no és més que necessari.
Vull aprendre a escoltar bossanova i aconseguir analitzar la melodia tó a tó i saber en tot moment què m’està dient. Així que serè pacient i, quan n’hagi après, tornaré i us ho explicaré.
Darrerament he estat fora, al meu món. Han sigut uns dies bastant mogudets però la recompensa ha estat gratificant en tots els sentits. Per fi torno a tenir l’estabilitat que fa temps cercava. He sortit de la mar que m’afogava per viatjar cap al present. He trobat uns petonets que m’enganxen, em fan badar i tornar a ser jo mateix. M’agrada com ets, encara que siguem desconeguts.
La diversió i la morbositat per saber més corre pel meu cos…Siusplau, no vull despertar.
El canvi ja és aquí. És hora de que pensem en que, si seguim així, els nostres fills no coneixeràn el verd medi en que hem crescut nosaltres. Què serà dels paratges naturals d’arreu del món?
Pensant en el que pot passar se’m posa la pell de gallina. La veritat és que tenim el canvi climàtic més aprop del que creiem, així que reflexionem-hi.
El sol sembla tornar a ser l’amo de tot allò que entra pels nostres ulls. La calor, la seva subordinada. Arriba el bon temps, la platja i les noies en bikini. Una melodia m’acompanya desde ja fa uns dies. La melodia de la teva veu. De la teva mirada intensa.
Volant pels carrers d’allà on ningú m’espera vaig saber de tu. I seguint el perfum del teu rastre et vaig trobar. Llavors vas girar la teva mirada i em vas enviar un somriure amb el teu nom.
Ballàrem fins tard al jardí de la felicitat i ens ho passàrem fantàstic però, com a tots els contes, al arribar la mitjanit el somni va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut.
L’altre dia l’Esteve em va proposar noves i petites idees per millorar la pàgina. No és gaire cosa, però tenia raó i, trobo, que es pot navegar per la web amb més fluïdesa.
El primer gran canvi ha sigut que el logo és un enllaç cap a l’index, suprimint l’antic enllaç “Torna a l’Inici” que hi havia a cada pàgina de posts. En el lloc d’aquest enllaç ara hi han els arxius de la web i el copyleft. Tambè he solucionat el problema que hi havia alhora de comentar, que a vegades es duplicaven els comentaris. Allò era per culpa de que la web no s’actualitzava. Ara ho fa automàticament.
Al fotolog he aplicat els mateixos canvis i ara si clickes a sobre d’una foto ja entres directament al post de la foto.
Com l’Esteve, m’agrada que us aneu queixant dels fallos de la web. Apa.,Salut!
» ATENCIÓ:
Amb l’Internet Explorer 7 no es veu gaire bé !!
Setmana Santa és temps de reflexió i de recuperar feina acumulada. Per alguns és època d’organitzar més que feina; són temps per pensar què fer amb part de la nostra vida.
És temps de mirar endavant. Cap al futur que cap de nosaltres coneixem i preguntar-nos retòricament què podem fer amb nosaltres mateixos.
Estirat al sofà veig una porta oberta. Sento una mena de pessigolles quan parlo. De moment no és res gaire intens i potser aviat haurè de tornar a reflexionar sobre el que escric ara mateix. De moment ha sigut un cafè amb llet, però qui sap.
De moment nomès penso en l’entrevista de feina d’aquesta tarda. Si tinc sort començaré a treballar del que realment m’agrada….
Quan pot durar l’èxtasi?
Segons d’oportunitat sensorial que et fan gaudir i volar a un ritme musical realment extraordinari. Voles fins al més enllà i tornes envoltat d’una extranya seda que et fa pessigolles per tota l’esquena. Llavors obres els ulls i no veus res. Blanc aquí i allà … espera. Hi ha algú. Descobreixes que aquella persona et vol dir alguna cosa però no l’entens. La beses i sembla que ara si que l’entens.
Us n’aneu al lavabo a acabar d’intercanviar paraules i altres estupefacients sexuals. Sortiu del lavabo intercanviant-vos una mirada còmplice pero sense significat. Tornes a la pista de ball amb ganes de menjar-te el mon.
De sobte la música s’atura. Les llums s’apaguen i caus en un pou sense fons. Un, dos, tres segons d’angoixa que et porten a una altra sala blanca. Allà t’examinen el cos nu. No t’hi troben res més que una cosa que no saben que és.
De sobte t’endollen a una màquina que et fa veure borròs i et diuen que no hi ha remei.
Felicitats, t’acabes de guanyar un viatge amb tots els gastos pagats per el més enllà.
Ja feia temps que hauria d’haver escrit aquest post. Darrerament he estat fixant-me en els homes del temps de la televisió en general.
N’hi ha de totes classes. Començant pel d’A3, que sembla que vagi fumat. És una barreja de “festival de l’humor” i les noticiari ja que el tio, faci fred o calor, no para de riure a lo falso. Un altre és el de la primera, que aquest l’havien d’haver jubilat a finals del segle passat, o abans. A tv3, hi ha més surtit. El de la “perilla” que sempre que surt plou, el Mauri , la dona del temps (que té un blog fan) i, el meu favorit, el Dani Ramírez. Si, si, es diu de nom i cognoms com jo!!
Ah…i el Tomàs Molina, que desde que vaig veure per la tele que cantava el” Super-Supermaaan”, no me’l trec del cap.
Des d’aquí vull reclamar més temps pels homes del temps de totes les cadenes. No val “vomitar” tota la feina feta abans en 5 minuts. Els pobres es queden sense alé quan arriben al final. O sinó que s’ajuntin tots i facin un late-show…
