El millor de tenir un blog, és la gent amb la que pots arribar a compartir molt més que una afició en comú. Són tots aquells petits instants que sents com si ells formessin part de la teva vida.
És ara, quan més greu et sap separar-te d’ells. Separar el que ha sigut en aquests gairebé dos anys el nexe d’unió entre tu i ells és molt difícil. Però la vida segueix. Seguirem patint, doncs.
No estic en el millor moment de la meva vida, ho reconec. Tampoc tinc tot el temps que voldria per dedicar-li al blog. És per això que faig un parèntesis indeterminat. Necessito reflexionar i tornar a inspirar-me. Necessito tornar a l’estat apoteòsic i celestial en que em sentia fa uns mesos. No sóc jo i no visc el que realment magradaria viure.

Voldria fugir, enamorarme de nou i, llavors, aturar el temps. perdoneu-me per no ser perfecte.

A la vida no hi ha res segur. Ni tan sols la teva pròpia existència.
Hi han línies que no es poden creuar perquè algú superior a tu ho ha ordenat. N’hi ha d’altres que si.

Per sort, hi ha gent llesta que pensa que tot això són vejenades i incompleix les regles. És que, senyors!, a la vida s’ha d’anar amb la cara per davant i assumir totes les conseqüències.
És la nostra vida i hauriem de ser nosaltres qui decidim què fer amb ella. Hem de ser ambiciosos però pacients. Encara que anem fins l’aigua al coll. Som joves, però conscients de moltes coses.

Donar un pas endavant o no, no ha de suposar cap problema. Això si, ningú ho farà per tu.

Perqué la vida no la podem escollir nosaltres, hem de patir les seves conseqüències. El temps corre i no torna. No som nosaltres els veritables jugadors d’aquesta partida anomenada “vida”. El destí es el player one. Nosaltres som el resultat incert del jugador.
Mala fortuna és el que portem escrit la majoria. Al front. Nomès els alts i baixos defineixes la silueta que marca les estadístiques.

Qui poguès tornar enrere quan el joc sembla que ha de dir “GAME OVER”….

Mai les coses són el que semblen. Res del que llegeixes. del que veus.

intenta No-llegir les coses i veuràs que potser NO-t’enganyen. Perquè a la vida de vegades hem de ser una altra persona, per comprovar realment les conseqüències del ” que passaria si…”. És essencial que ho fem.
Jo confesso, ho he fet.

Així doncs, no creguis tot el que dic. Potser no és veritat.

anava vestida amb una samarreta vermella la primera vegada que em va fer la primera miradeta. les mirades creuades durant segons, em van fer sentir que encara estava viu. que encara podria ser molt més feliç.

al dia següent, i al mateix lloc, ella estava allí. era com si m’esperès. un altre cop les mirades se’ns van creuar, i un petit somriure va sortir de la meva boca. ella me’l va tornar.

amb la idea de veure-la a l’endemà, me la vaig tornar a creuar poques hores desprès d’haver-la vist. sense cap mena de por, li vaig donar conversa. i, durant un minut, vam creuar paraules i mirades. es va despedir picant-me l’ullet i amb un altre somriure.

ara, nomès cal que sigui jo mateix.

temps per viure. temps per escriure. temps per ser jo mateix. temps per sortir. temps per conèixer nova gent. temps per fer el que no vaig poder fer fa temps. temps d’alliberar-me. temps per compartir. temps lliure…

Hi han moltes classes de temps. La majoria els estic visitant aquests dies i, és per això, que no tinc temps de passar-me per aquí gaire sovint.

Ara, és temps de crèixer. temps de canviar. temps de viure la vida amb els ulls oberts. temps de conèixer molta més gent. temps per compartir amb més gent el que vull sentir. temps per trobar aquesta gent.

Crec que haurem d’aprofitar el temps. El temps mai torna enrera. No ens espera.

des d’un lloc
solidari
del món
fem una
crida a tots
aquells
pobles
que
viuen
oprimits

RESISTENCIA!!

Fins fa poc, em queixava dels meus profes.
Que si no èren prou optimistes.
Que si no explicaven bé.

Ara, m’ha arribat el torn de vacil·lar a mi. Exacte, seré profe d’informàtica. Podré donar unes lliçons que serviràn per obrir portes. Qui sap si amb la informació que els hi proporcioni arribaràn a ser més rics que jo…

no…NO! Són ancians. Què n’han de fer amb tants de calers i amb tanta informació…Si jo fos vell i em diguessin que ara hauria d’aprendre a fer anar una cosa que mai utilitzaré els hi fotria pel forat més petit del cos, i no és el nas!

He de justificar la meva absència aquests dies amb un cap final de setmana bastant mogut i un cap de setmana fora de casa.
La bona notícia és que començo a tenir vida, o almenys a mi m’ho sembla.

La moguda l’he començat aquest divendres al concert que hi va haver a Banyoles. Èren barraques, crec. Envoltat de molt jovent (massa pel meu gust) i gaudint del directe de Betagarri i Obrint Pas. Allí hi vaig estar amb la “Cris i sus terribles amigas”. Va ser una mini-trobada bloggera paral·lela a la que va organitzar el Salva.

I, en segon lloc, he visitat Tarragona ciutat. No hi havia estat mai i la veritat és que m’ha semblat un ambient bastant guapo. Allí he visitat a una amiga, la qual feia uns 6 anys que no veia. No la vaig reconèixer, i ella tampoc a mi. Però va ser curiós compartir noves opinions amb ella.

I hasta aquí puedo leer!

La veritat és que quant més bé vols estar i més animat, les coses no poden anar pitjor. Estic molt antisocial o la gent està amb mi? Hi han petites excepcions que es mereixen la medalla d’or, of course. Tret d’aquests moments en que puc desconnectar, penso que mai tornarè a ser el que era abans. A menys que inventi una màquina del temps i torni als bons moments. Que potser tampoc eren tant bons? Segurament… però almenys era jo mateix i, tant físicament com mentalment, em sentia molt millor.

Pagaría per tornar enrera. Tot el que tinc, tan sols per tornar-me a sentir com abans. Sentir que algú ve per darrera meu i m’abraça. Escoltar com li ha anat aquell dia a la feina, o anar a sopar a l’Escondido cafè. Perquè collons sóc tan dèbil i no puc deixar de pensar en aquells tant bon temps. Potser per aquesta senzilla rahó. Potser no.